Publiquem un extracte del resum de les VI Jornades Francesc Costa, que sota el títol “Vivències de l’acolliment “ va tenir lloc el diumenge 20 de gener de 2013 al Caixa Fòrum de Barcelona. La presidenta de la nostra associació Gloria García el va fer arribar a les famílies a través de la llista de distribució, juntament amb els agraïments als ponents i assistents a les VI Jornades Francesc Costa. Esperem que us sigui útil a tots aquells que no hi vau poder assistir.
“(…) Sota el títol “ Vivències de l’acolliment” la idea era parlar de les vivències dels nens, però al final irremeiablement gairebé es va parlar més durant les Jornades de les vivències dels pares. Malgrat això cal quedar-se amb una reflexió: ells, el nostres nens, SEMPRE són i han de ser els protagonistes.
Per començar vam veure uns vídeos, de nois ex-tutelats explicant les seves experiències, alguns dels quals eren testimonis molt colpidors. El primer dels ponents el Sr. Jordi Ripoll, director d’Acolliments de Creu Roja ens els va comentar i va parlar de temes relacionats amb les seva vivències que en ells s’explicaven. El Sr. Xavier García, co–director de Cel Obert psicòleg i educador social va intervenir després de la pausa-café, i va contribuir al debat i al testimonis recollits en la primera part.
Entre d’altres temes, es va parlar de la reticència d’algunes famílies acollidores a conèixer a les biològiques i si aquesta coneixença resulta positiva o negativa. La idea general és que és si es pot produir resulta positiva, sobretot pels nens.
També es va fer esment als pares biològics “fantasmes” i com els nens aborden aquesta pèrdua elaborant una figura idealitzada i la seva pròpia història dels fets, i com sempre els nens tard o d’hora necessiten saber, i sobretot o entendre, qui són, d’on vénen i perquè estan amb nosaltres. Va ser molt útil en aquest sentit la reflexió del Sr. García sobre l’edat mental i emocional dels nostres nens, els que no han tingut infància. Conductes de 3 anys en nens de 12 que semblen incomprensibles… nens de 7 que no juguen perquè no saben com fer-ho.
Sobre el tema del número de nens tutelats i les retirades: també fa certa esgarrifança. El Sr. Ripoll va comentar que ha baixat el número de retirades, teòricament es treballa més amb les famílies a casa, sense haver de fer retirades. Però que això potser té un rerefons econòmic. Està a les nostres mans com a associació fer veure a l’administració que aquesta política és equivocada a llarg termini. Òbviament nosaltres no desitgem que es faci cap retirada si no és absolutament necessari, que és un fet duríssim tant pels nens com pels pares però: Quants nens actualment estaran en situació de risc podent estar en una família acollidora? Què serà d’aquest nens quan siguin més grans? Quan tinguin 5, 6, 7 anys i definitivament s’hagin de retirar i en comptes de ser derivats a una família acollidora probablement hauran de passar la resta de la seva vida en un centre. Quines vivències duran ja aquest nens a la seva “motxilla”?
Un altre punt de conflicte amb l’administració, llargament denunciat per l’associació és la duració de les urgències. Si el període fos més curt ni les famílies d’urgència ni els nens ho passarien tan malament quan es fa el desacoblament. També les famílies d’urgència es queixaven que una vegada el nen se’n va amb una família acollidora simple o permanent o adoptant no saben res més de la criatura i això no els hi agrada. Entenem el malestar de les famílies d’urgència. I creiem que està en mans de les ICIFS i de les ECAIS el fet d’“educar” a les famílies acollidores/adoptants i fer-les entendre que no han de tenir cap “por” de la família d’urgència que han cuidat del nen sense cap afany de pertinença i que aquesta família ha format de part de la vida del nen i per tant conforma la seva història. I crec que per part de l’administració no sempre però sí sovint s’intenta tallar aquesta relació amb poca destresa i consideració per les famílies d’urgència. (…)